Història
La situació estratègica de la ciutat de Balaguer i el seu territori, com a porta del Prepirineu i dominant el pas del riu Segre, ha fet que des de la Prehistòria l'home hi hagi instal⋅lat els seus campaments i poblats. El tossal del castell Formós ja estava ocupat a començaments del primer mil⋅leni abans de Crist, ilergetes i romans va córrer per aquests territoris, on coneixem assentaments com els del tossal de Mormur o les vil⋅les romanes de les Franqueses i l'Hostal Nou.
Però la fundació de la ciutat de Balaguer vingué de la mà dels contingents àrabs i berbers que durant la primera meitat del segle VIII arribaren a la zona del Segre. En l'altiplà conegut com "Almatà", paraula àrab que significa "la plana", s'hi instal⋅là un campament militar on s'hostatjaven els exèrcits preparats per fer incursions a la Septimània a través del riu.
Aquell primitiu campament es convertí, a final del segle IX, amb l'estabilització de la frontera entre al-Andalús i els comtats feudals, en una pròspera madïna que s'abastia de les fèrtils terres que l'envoltaven, mercès a la construcció d'una àmplia xarxa de sèquies i braçals. L'any 897 es començà a construir el castell de Balaguer , que a mitjans del segle XI, sota el mandat del rei Yusuf al-Muzaffar de la nissaga dels Banu Hud, es convertí en un esplendorós palau.
La desintegració del Califat de Còrdova i la inestabilitat política que això va suposar, va ser aprofitada pels comtes feudals per iniciar la conquesta de les riques terres i ciutats andalusines i a més, en el cas de Balaguer, l'expulsió dels seus habitants. La ciutat fou conquerida pel comte Ermengol VI l'any 1105, i així incorporada definitivament al comtat d'urgell.
A aquesta nissaga comtal es deu la lenta repoblació de la ciutat, la creació dels òrgans municipals de govern, la concessió de privilegis, mercats i fires i la construcció d'alguns dels monuments més emblemàtics de Balaguer.
La casa d'Urgell des del seu origen, passà per mans de diverses famílies, fins que a 1314, el casal de Barcelona entrà a dirigir els afers del comtat. A aquest fet es deu l'estreta relació dels comtes − reis amb Balaguer: Alfons el Benigne fou comte d'Urgell abans de la seva entronització, i el seu fill Pere III el Cerimoniós nasqué al castell Formós de la ciutat.
L'any 1412, en morir el rei Martí l'Humà sense descendència, el comte Jaume II d'Urgell era candidat al tron de la corona catalano-aragonesa. La decisió que prengué el tribunal reunit a Casp, donà la raó a Ferran d'Antequera candidat de la casa de Trastàmara. El comte d'Urgell es sublevà contra el nou rei i inicià una guerra que acabà amb l'empresonament del comte, la destrucció del castell de Balaguer i la dissolució del comtat.
A partir del segle XV la ciutat es convertí en senyoriu del primogènit del rei.
Balaguer continuava essent una ciutat eminentment agrària, dedicada als productes d'horta, els cereals, la vinya i el cultiu del cànem i el lli. Les diferents guerres d'època moderna suposaren en molts cops l'àmplia destrucció de les vivendes i monuments i la utilització dels edificis públics i religiosos com a presons, hospitals o casernes militars, destruint-ne en molts casos el patrimoni artístic i moble.
Així i tot, la ciutat s'anà reconstruint i es mantingué dins les muralles fins a mitjans del segle XX, quan s'inicià l'eixample de la ciutat, envaint les hortes del marge esquerre del riu Segre.
Però la fundació de la ciutat de Balaguer vingué de la mà dels contingents àrabs i berbers que durant la primera meitat del segle VIII arribaren a la zona del Segre. En l'altiplà conegut com "Almatà", paraula àrab que significa "la plana", s'hi instal⋅là un campament militar on s'hostatjaven els exèrcits preparats per fer incursions a la Septimània a través del riu.
Aquell primitiu campament es convertí, a final del segle IX, amb l'estabilització de la frontera entre al-Andalús i els comtats feudals, en una pròspera madïna que s'abastia de les fèrtils terres que l'envoltaven, mercès a la construcció d'una àmplia xarxa de sèquies i braçals. L'any 897 es començà a construir el castell de Balaguer , que a mitjans del segle XI, sota el mandat del rei Yusuf al-Muzaffar de la nissaga dels Banu Hud, es convertí en un esplendorós palau.
La desintegració del Califat de Còrdova i la inestabilitat política que això va suposar, va ser aprofitada pels comtes feudals per iniciar la conquesta de les riques terres i ciutats andalusines i a més, en el cas de Balaguer, l'expulsió dels seus habitants. La ciutat fou conquerida pel comte Ermengol VI l'any 1105, i així incorporada definitivament al comtat d'urgell.
A aquesta nissaga comtal es deu la lenta repoblació de la ciutat, la creació dels òrgans municipals de govern, la concessió de privilegis, mercats i fires i la construcció d'alguns dels monuments més emblemàtics de Balaguer.
La casa d'Urgell des del seu origen, passà per mans de diverses famílies, fins que a 1314, el casal de Barcelona entrà a dirigir els afers del comtat. A aquest fet es deu l'estreta relació dels comtes − reis amb Balaguer: Alfons el Benigne fou comte d'Urgell abans de la seva entronització, i el seu fill Pere III el Cerimoniós nasqué al castell Formós de la ciutat.
L'any 1412, en morir el rei Martí l'Humà sense descendència, el comte Jaume II d'Urgell era candidat al tron de la corona catalano-aragonesa. La decisió que prengué el tribunal reunit a Casp, donà la raó a Ferran d'Antequera candidat de la casa de Trastàmara. El comte d'Urgell es sublevà contra el nou rei i inicià una guerra que acabà amb l'empresonament del comte, la destrucció del castell de Balaguer i la dissolució del comtat.
A partir del segle XV la ciutat es convertí en senyoriu del primogènit del rei.
Balaguer continuava essent una ciutat eminentment agrària, dedicada als productes d'horta, els cereals, la vinya i el cultiu del cànem i el lli. Les diferents guerres d'època moderna suposaren en molts cops l'àmplia destrucció de les vivendes i monuments i la utilització dels edificis públics i religiosos com a presons, hospitals o casernes militars, destruint-ne en molts casos el patrimoni artístic i moble.
Així i tot, la ciutat s'anà reconstruint i es mantingué dins les muralles fins a mitjans del segle XX, quan s'inicià l'eixample de la ciutat, envaint les hortes del marge esquerre del riu Segre.