Rondalla d’amor als nostres difunts

Avi, on erets? Vaig mirar dins i ja no t’hi vaig veure.
No tornaràs mai més? Qui portarà l’àvia a ballar?
Els teus amics de la llar, com jugaran a cartes sense tu?
Recordo quan m’agafaves la mà per creuar el carrer, m’apretaves tan fort, el vermell de la sang corria pels meus ditets i jo sabia que m’estimaves molt.

L’hort quedarà erm sense tu, igual que els nostres cors.
Gràcies per tanta saviesa, per obrir-nos camí, per les teves abraçades i consols.

Àvia, recordo col·locar-me les teves sabates de petita, polir-me i posar-me guapa per imitar-te en tot, erets llum avançada al món.
Sort en vaig tenir de les teves receptes, d’aquelles magdalenes, d’aquells cocs, panadons , bunyols i gaspatxos. Quantes històries dolces i amargues em van colpir i em van fer créixer com a persona.

Les teves cures, els teus petons, quant d’amor per rebre i per donar.

Pare, qui ho havia de dir, tants plans que teníem somiats.
Qui em renyarà encara ara quan la faci grossa? Qui m’aplanarà el camí quan jo no pugui saltar?
Hauré d’explicar als nens que has mort, que no tornaràs, i alhora, que mai marxaràs perquè el teu amor restarà sempre amb nosaltres.
Espòs, amic, quin buit en el cor, et renyaria, estic enfadada i no puc. Et farem un dibuix, un escrit, una cançó, tot el que t’agradava perquè no ens oblidis mai, nosaltres no ho farem.

Mare, em vas ensenyar a llegir, a escriure, a respectar, a creure en mi, em vas mimar i cuidar, però mai em vas explicar com era viure sense tu. Ara hauré de combatre sola allò que la vida em depari.
En sortirem segur perquè vas fer bona feina, vas deixar les llavors ben germinades i quan floreixin tot recordarà a tu. Engalonarem les nostres vides de colors i perfums que duran el teu nom, així on anem estaràs amb nosaltres.

Fill, ens van dir ; “la gent jove no mor”, no és just.

Feia temps que ho esperàvem i just ara que no et podem acomiadar, mors, no és just. La paraula justícia i mort, gosem a pronunciar-les plegades com si d’un matrimoni es

tractés i ni tan sols són d’una mateixa família. Quin dolor tan profund al pit, ens ofeguem i l’aire no arriba a cap alvèol dels nostres pulmons. Només l’amor cap a tu, el teu record, ens dona un fil d’esperança per tornar a començar, per tornar a caminar.

Filla, tan de bo hagués mort jo. A tu no et tocava. Tenies tota la joventut per davant, tota una història per escriure. Qui l’escriurà ara?

Diuen que és llei de vida, que era l’hora i jo no reconec cap llei ni cap hora per veure’t morir.
Tot i així, reprendrem forces mirant els teus reportatges, les teves fotos, ens nodrirem de la teva vitalitat i farem tot per tu com tu ho faries per nosaltres.

Germà, germana, recordo aquelles estirades de cabells, les malifetes per arribar el primer al pastís fet per la mare, agafar el tros de fuet que quedava a la nevera o la última oliva del vermut dels diumenges. Tots els deures que em vas ajudar a fer i quan vàrem ser grans, et vaig fer padrí de bateig del meu primer fill esperat. Quin llegat de vida i d’aprenentatges al teu costat, em costa dir-te adéu i no vull fer-ho. Tinc el truc perfecte i te l’explicaré, cada cop que mengi olives, em pentini, olori un pastís, compri un fuet a la plaça i anem a la palma amb el meu fill, et recordaré, et tindré al meu costat, i compartiré aquell moment com si fossin els nostres, plens d’amor i complicitat, només així et podré dir arreveure i fins aviat.

A TOTS, No us hem pogut acomiadar com ens vàreu demanar, com us mereixeu. Sabem que no hi ha culpables, perdonar-nos ens ha fet de bàlsam sanador i l’amor etern ens ha unit els cors per sempre, us estimem us enyorem. Gràcies.

Autoria ;
M Remei Capitan i Artacho