En una societat que celebra la joventut i l’èxit, la mort sovint queda amagada en un racó incòmode de la nostra cultura.
Encara que és una realitat inevitable i universal, continua sent un dels grans temes silenciats. Però… per què ens costa tant parlar de la mort? Per què sovint la vivim en soledat, amb por o vergonya?
Durant segles, la mort era una experiència compartida. S’acompanyava a casa, en família. Avui, però, la mort s’ha institucionalitzat i s’acostuma a viure a porta tancada, dins hospitals o tanatoris. Aquesta pèrdua de contacte directe ha fet que deixem de tenir llenguatge, referents i espais per parlar-ne o processar-la de forma natural.
A més, cal sumar-hi el ritme accelerat de vida actual, la negació del dolor i la cultura de l’autoexigència, que no ens deixen gaire lloc per al dol ni per a la fragilitat.
Una societat que evita parlar de la pèrdua
Vivim envoltats de missatges que associen la mort amb fracàs, tristesa o fins i tot debilitat. Els mitjans sovint l’aborden des del sensacionalisme o la por, i les xarxes socials contribueixen a una visió estètica i edulcorada de l’existència, on tot el que és dolorós queda apartat.
Com a resultat, moltes persones arriben a la mort sense haver-ne parlat mai, sense haver-se’n preparat emocionalment i sense eines per transitar el dol. Aquest silenci ens fa més vulnerables, no més forts.
Què passa quan no en parlem?
Quan la mort és un tabú, no només ens afecta a nosaltres, també afecta com acompanyem als altres. Ens incomoda parlar amb una persona que ha perdut algú estimat, no sabem com actuar davant la malaltia d’un amic o com explicar la mort als infants. El silenci no ens protegeix. Al contrari, pot fer que el dolor s’acumuli i es cronifiqui, o que les emocions quedin atrapades. La mort, quan es comparteix i es verbalitza, pot esdevenir una experiència compartida i de cura.
Diversos autors com Elisabeth Kübler-Ross, pionera en l’acompanyament al final de vida, han defensat que la mort hauria de formar part de l’educació emocional des de ben petits. Parlar-ne no genera trauma, sinó que ajuda a integrar la pèrdua dins la vida com una realitat natural i inevitable.
En països com Suècia o els Països Baixos, ja hi ha iniciatives educatives per tractar la mort a les escoles. A casa nostra, comencem a fer passes tímides amb projectes com el nostre taller adreçat a infants Jo també ploro, però encara queda molt camí per recórrer.